Cada viatge deixa una empremta invisible. Aquest relat és una travessia a través de fronteres físiques i emocionals, marcada per la pèrdua, la resistència i l’amor que sosté. Des d’El Salvador fins a Barcelona, passant per Guatemala i Xile, aquesta història explora què significa deixar enrere una llar, reconstruir la identitat i aprendre que, fins i tot en la incertesa, hi ha camins que condueixen cap a noves formes de pertinença.

Els quilòmetres no només allunyen els cossos, també difuminen els records.

Cada viatge comença amb el moment en què deixem enrere no només un lloc, sinó també la nostra història. Sovint és el dolor el que impulsa els primers passos cap al desconegut. Què va desencadenar la teva partida?

Vaig néixer en un racó d’El Salvador, sota un cel abrusador i el soroll constant de la vida quotidiana. La meva infantesa, marcada per la innocència i els jocs sota el sol, aviat va quedar sacsejada per la violència que va colpejar la meva família. Tenia tot just cinc o sis anys quan el destí ens va mostrar la seva cara més cruel: el meu germà gran, de quinze anys, va ser brutalment atacat per haver robat una bicicleta, quedant paralític. Aquell acte de crueltat ens va deixar un missatge clar i aterridor: havíem d’abandonar casa nostra si volíem que ell es mantingués amb vida.

El meu pare, un home de poques paraules i moltes decisions, va optar per quedar-se a El Salvador, mentre que la meva mare, amb dotze fills a càrrec, va emprendre el viatge cap a Guatemala, on un oncle matern ens oferia refugi. Amb els ulls oberts de bat a bat i plens d’incertesa, vaig veure com el meu món canviava dràsticament. Cada quaranta-cinc dies creuàvem la frontera, un pelegrinatge forçat que ens recordava la fragilitat de la nostra situació i l’absència del meu pare, la figura del qual es difuminava en la distància.

Més d’una dècada després, vaig marxar de Guatemala cap a Barcelona per fundar la meva família.

En cada partida deixem una part de nosaltres mateixos, però també queden enrere aquells que ens estimen i esperen, com Penèlope, esperant el retorn d’Ulisses. Els quilòmetres no només allunyen els cossos, també difuminen els records. Com va ser el procés de deixar enrere la teva cultura i la teva família a Guatemala? Què significa per a tu aquesta separació?

En la meva primera partida vaig deixar enrere el meu pare. Però va ser en el meu segon recorregut que vaig deixar enrere una cultura rica en tradicions, sabors i colors. A més, deixar Guatemala va implicar deixar una part de la meva ànima. La meva mare, els meus germans i vint-i-cinc nebots són figures que es veuen difuminades en la distància, tot i que els records de les nostres costums i menjars m’acompanyen sempre, recordant-me allò que vaig deixar enrere.

Va ser un procés per etapes. El primer pas va ser marxar de missió durant divuit mesos per predicar l’evangeli de Jesucrist i servir les comunitats, en particular les persones més necessitades. Va ser un estil de vida molt estructurat, amb horaris d’estudi, proselitisme i servei comunitari, en companyia d’una companya amb qui vaig treballar, viure i compartir la major part del temps. Gràcies a aquest primer pas vaig aprendre a adaptar-me a nous entorns, a ser autònoma, a comunicar-me amb els altres, a tenir paciència i a créixer espiritualment. A més, va ser allà on vaig conèixer qui avui és el meu espòs i per qui vaig acabar vivint a Barcelona.

El cos és el vehicle amb què naveguem per la vida, l’únic vaixell que sempre portem amb nosaltres. No sempre queden cicatrius visibles, però el temps i les experiències deixen empremtes indelebles en el més profund. Com ha canviat el teu cos i el teu esperit al llarg d’aquest viatge i de quina manera aquestes marques invisibles parlen de la teva fortalesa?

El meu cos porta els senyals d’aquest viatge. Encara que no es vegin cicatrius físiques, les marques emocionals són profundes. El meu cos ha canviat amb els anys; la vida i el camí recorregut m’han transformat. Tanmateix, qualsevol pot veure en el meu rostre la resiliència adquirida amb el temps. Les meves espatlles carreguen el pes dels comiats, les meves mans guarden el record dels afectes que no vaig poder sostenir, i els meus peus han après a trepitjar terrenys incerts i dolorosos.

Les separacions, lluny de trencar-me, m’han fet valorar encara més els vincles que romanen.

Les tempestes ens desafien, però també ens transformen. Al cor de la tempesta és on l’ànima es posa a prova a si mateixa, entre la nostàlgia d’allò que es deixa i la incertesa del que està per venir. Quines van ser les tempestes més difícils que vas haver d’afrontar en la teva travessia, i quina àncora et va mantenir ferma quan tot semblava perdre’s?

El més difícil va ser deixar la meva família d’origen. Durant el viatge, les anades i vingudes entre països i l’adaptació a noves cultures van presentar grans desafiaments. Ara, el més complicat és mantenir l’equilibri entre les meves arrels i la meva nova vida a Barcelona. Hi ha hagut moments en què vaig estar a punt de tornar a Guatemala, impulsada per la nostàlgia i l’amor pels meus, però l’esperança i l’amor pel meu espòs i per les meves filles em van mantenir ferma. El meu far en totes aquestes tempestes ha estat la determinació i l’amor incondicional per la meva família.

En cada viatge, els enemics no sempre són visibles, ni els aliats són els que esperem. De vegades, el suport més fort prové dels llocs més inesperats, i l’adversitat forja aliances indestructibles. En el teu camí, qui es van convertir en els teus principals aliats, i quins van ser els enemics més difícils que vas trobar, tant fora com dins teu?

En el meu camí, he trobat enemics en la violència i la incertesa, però també he trobat aliats. La meva mare, el meu oncle patern a Guatemala, la meva parella i les meves filles han estat pilars fonamentals. La fe i la resiliència han estat les meves millors eines per afrontar les adversitats. Al final, ens hem escollit. El nostre amor s’ha basat en l’elecció de ser l’un per l’altre més enllà de la necessitat.

Els cants de sirena poden ser irresistibles, seduint amb promeses de noves vides o recordant-nos allò que hem deixat enrere. Triar cap a on navegar és, de vegades, la decisió més complexa. Quines veus internes o externes et van empènyer a travessar continents, i com vas aconseguir trobar serenor enmig de tantes decisions crucials?

Mil paraules em van bressolar entre els moments de decisió. Viatjar a Guatemala mai va estar a les meves mans, però optar per moure les meves arrels a un altre continent sí. Vaig optar per deixar entrar un nou món, rebre els nous aprenentatges i entendre que, encara que al llarg del recorregut algunes coses s’apropen i d’altres s’allunyen, només deixant anar puc rebre i obrir espai per a nous camins. L’aire fresc sempre entra, tot suma.

Ítaca no és només el destí final, sinó el símbol dels somnis que ens guien, de les metes que ens defineixen. En cada viatge cap allà, busquem no només un lloc, sinó una pau interior que ens reconciliï amb el nostre passat i el nostre present. Quins són els teus somnis i metes al final d’aquest llarg viatge, i com imagines que s’entrellacen el teu passat i el teu present en aquest destí?

Els meus somnis inclouen escriure un llibre sobre la vida de la meva mare, omplint el buit deixat per la pèrdua dels meus germans. Les meves metes són ser un far d’esperança i solidaritat per a la meva família i trobar un equilibri entre el meu passat i el meu present.

Tots portem dins nostre un poder que, de vegades, desconeixem fins que les circumstàncies el fan emergir. Enmig de l’adversitat, les nostres qualitats més humanes es revelen com a superpoders. Quins talents i habilitats creus que han estat els teus veritables superpoders en aquesta travessia, i com t’han ajudat a arribar fins on ets avui?

Els meus talents inclouen la meva capacitat per sanar i reconfortar, la meva dedicació i el meu amor incondicional. Aquestes qualitats m’han permès iniciar i sostenir aquest viatge, i arribar fins on soc avui.

Cada nou paisatge que descobrim no només amplia la nostra mirada, sinó que transforma la nostra percepció del món i de nosaltres mateixos. Allò desconegut ens desafia, però també ens revela noves fortaleses. Quines noves terres, cultures i persones han canviat la teva manera de veure la vida des que vas emprendre aquest viatge, i què has descobert en tu mateixa que no sabies que existia?

En aquest viatge, he descobert nous paisatges, persones i costums. L’escalfor dels habitants de Xile, on vaig desenvolupar la meva missió i vaig conèixer el meu marit català, m’ha mostrat noves formes de vida i mentalitats. He descobert una força i una resiliència en mi que no sabia que posseïa.

La vida és una col·lecció d’aventures, algunes grandioses, d’altres subtils. Cada pas en el camí té una història per explicar, un aprenentatge per deixar. Quines aventures, moments o aprenentatges van marcar la teva travessia i et van convertir en la persona que ets avui?

Cada pas fronterer, cada nou país i cultura, i la recerca constant d’una llar han estat aventures plenes d’aprenentatges i desafiaments. La meva missió a Xile i el retrobament a Guatemala amb el meu espòs són capítols importants de la meva odissea personal, on la seva agudesa mental li va permetre esquivar les normes de compartir contactes entre missioners i, amb una fotografia que ens vam fer amb la comunitat amb què treballàvem, seguir les meves passes i tornar a trobar-me.

Les històries que expliquem de nosaltres mateixos es barregen amb les que expliquen els altres. Quin eco deixarà la nostra odissea en el cor de qui l’escolti? Si poguessis triar com et recordaran, què t’agradaria que diguessin de la teva vida, de les teves lluites i de la teva manera de navegar pels mars incerts de l’existència?

M’agradaria que diguessin que, com Ulisses, vaig navegar per mars d’incertesa i de desafiaments, sempre guiada per l’esperança i l’amor. Que la meva vida és un testimoni de resiliència i que, malgrat les adversitats, sempre vaig trobar el camí de retorn al port segur de l’amor i la memòria.