No tots els viatges comencen amb una decisió pròpia. Alguns s’inicien quan encara som massa joves per escollir, però prou grans per sentir el trencament de la despedida i l’esperança del retrobament. Aquesta història parla d’una migració marcada per la infància, la reunificació familiar i l’aprenentatge de viure entre llengües, cultures i mirades alienes, transformant la solitud, el rebuig i els marges en un lloc des d’on construir-se, resistir i reivindicar una identitat pròpia

La resiliència ha estat el camí que m’ha permès arribar fins aquí.

De vegades, l’inici d’un viatge no és una elecció pròpia, sinó una decisió que altres prenen per nosaltres. Tanmateix, en aquest començament, carreguem amb les nostres emocions, els nostres records i els petits detalls que ens connecten amb allò que deixem enrere. Com recordes el moment en què va començar el teu viatge, i quines emocions o pensaments et van acompanyar en afrontar un canvi tan important a la teva vida?

No vaig ser jo qui va prendre la decisió de migrar… aquesta decisió la van prendre per mi. El meu pare va emigrar des de Xangai i, després de sis anys a Espanya, els meus pares van decidir que era hora de reunir-nos com a família a Eivissa. L’acceptació d’aquesta decisió va ser inevitable i, tot i que no em faltava res per migrar, anhelava retrobar-me amb el meu pare i tornar a ser una família. Amb tan sols dotze anys, no sabia què esperar; qui, a aquella edat, té clar què es trobarà en un país diferent?

Recordo, abans de marxar, el procés de triar els objectes que volia emportar-me. Caminava per casa nostra, mirant cada racó, cada joguina, cada llibre que havia format part de la meva vida fins aquell moment. No era fàcil acomiadar-me de les meves coses, d’aquelles que m’havien acompanyat en els moments en què l’absència del meu pare es feia més palpable. Vaig recollir la manyopla de la Minnie Mouse que ell m’havia enviat i la vaig posar a la maleta. Sabia que no m’ho podia endur tot, però m’aferrava a aquells petits records com si en ells hi estigués continguda l’essència de casa meva.

La idea de tornar a veure el meu pare, però, omplia el meu cor d’esperança i d’una mica d’ansietat. Tot i que havien passat sis llargs anys, els seus missatges i trucades mai no van deixar d’arribar. M’aferrava a la imatge que tenia d’ell, a la seva veu, i em preguntava si ens reconeixeríem quan ens tornéssim a veure.

La nit abans de marxar, em vaig asseure vora la finestra de la meva habitació, observant la ciutat que coneixia tan bé, les llums que titil·laven a la llunyania, el bullici que mai no cessava. Vaig pensar en com canviaria la meva vida, en com seria de diferent tot. Sabia que a Eivissa les coses serien distintes, però almenys la família estaria unida. I amb aquesta certesa, tot i tenir el cor dividit entre el dolor del comiat i l’emoció del retrobament, em vaig adormir, somiant amb el dia en què finalment seríem una família completa una altra vegada.

Què és el que sents que vas deixar enrere en migrar, i com t’ha afectat aquesta sensació de comiat al llarg dels anys?

Tot i que els primers vint anys de la migració són una mica borrosos, he de dir que vaig deixar enrere el meu país i, amb ell, sens dubte, amistats, costums i l’entorn en què em vaig desenvolupar durant els meus primers anys. Vaig deixar enrere una cultura, una llengua i la seguretat d’un entorn conegut.

De quina manera el teu cos ha reflectit les transformacions i dificultats de la teva migració, i com t’ha ajudat a sobrellevar els reptes?

El meu cos es va convertir en el meu vaixell, navegant entre dos mons. Vaig arribar a un país diferent del que coneixia, amb dues llengües per aprendre i actituds poc amigables envers aquells que érem diferents. Intentava assimilar-me a la societat, estudiant amb esforç. Tot i que les assignatures, el nivell i la llengua eren diferents, estudiar no era nou per a mi, però sí que ho era l’entorn, amb alumnes i professorat. Em vaig veure sobrevivint als marges, i després de 28 anys a Espanya, és des d’aquí des d’on em reivindico.

Les marques en mi, més que físiques, són emocionals i profundes, emmarcades en la solitud, el rebuig i la resiliència que porto amb mi i que m’han permès forjar-me com una dona forta, amb un sentit clar d’identitat més enllà de les etiquetes alienes i amb un propòsit clar a la meva vida.

Quines van ser les tempestes més significatives que vas afrontar en arribar a Eivissa, i com vas trobar un camí enmig d’aquestes dificultats?

El principal obstacle que vaig trobar va ser el lingüístic. Recordo portar el diccionari a tot arreu durant els primers anys. Moltes vegades tenia un dubte i m’enviaven a buscar la resposta perquè no sabien com ajudar-me. Tot ho havia de resoldre jo sola, a causa de la manca de coneixement del xinès i de l’anglès per part del professorat, i de les llengües locals per part dels meus pares. Em vaig sentir sola davant d’això i he arrossegat aquesta solitud al llarg dels anys. Ara, em costa demanar ajuda i acceptar que no tot ho puc fer sola. Aprendre, estudiar amb dedicació i traçar un camí diferent del dels meus pares, que van treballar sense descans durant trenta anys, va ser la meva missió.

Qui van ser els teus principals enemics en aquest trajecte, i quins aliats vas trobar que et van ajudar a tirar endavant enmig dels desafiaments?

El racisme, la xenofòbia, el rebuig a allò diferent, la incomprensió, la solitud… aquests van ser els meus enemics, els murs que he saltat sense saber gaire bé com. Suposo que sent resilient, perdent-me, buscant-me i retrobant-me una vegada i una altra al llarg dels anys. Tanmateix, també vaig trobar aliats en les amistats i en aquelles persones que van valorar el meu esforç i dedicació.

Quines temptacions o dubtes et van fer considerar renunciar, i què va ser el que et va mantenir ferma en el teu desig de superació?

Al llarg del meu viatge, em vaig poder veure temptada pels cants de sirena que m’haurien pogut portar a renunciar i a conformar-me amb menys. Tanmateix, el meu desig de superació i els meus somnis de contribuir a una societat més justa sempre em van tornar al camí correcte.

Ítaca no és només un destí final, sinó un somni que guia els nostres passos, donant-nos direcció i esperança. No sempre és un lloc físic, sinó una aspiració que ens empeny a continuar construint un futur millor. Com han evolucionat els teus somnis?

No recordo els somnis que tenia quan vaig migrar; ara somio contribuir a construir una societat més justa en què realment totes les dones i les persones en general puguem tenir oportunitats per seguir els nostres interessos, formar-nos-hi i desenvolupar-los segons les nostres necessitats.

A mesura que has afrontat les dificultats del teu viatge, quines habilitats o característiques personals has descobert en tu que t’han sorprès i t’han ajudat a superar els obstacles més durs?

A la meva vida li posaria com a títol Migrar des dels marges, perquè sempre m’han situat als marges, i amb els anys he pres consciència de com m’han col·locat al llarg de la meva vida. Ara em reivindico des d’aquests marges i qüestiono el sistema per trencar amb la discriminació i la violència en tots els nivells. Reivindico poder trobar camins diferents des d’altres perspectives. La meva resiliència, capacitat d’adaptació i determinació són els superpoders que m’han permès arribar fins aquí.

Al final de cada travessia, allò que queda no són només els assoliments o les dificultats superades, sinó la manera com afrontem el viatge i el que inspirem en aquells que ens observen. Si poguessis escollir com et recordaran, quins aspectes de la teva vida i de les lluites que has afrontat t’agradaria que formessin part del teu llegat?

M’agradaria ser reconeguda pel que soc: emprenedora de la vida, dona, mare, feminista, antiracista, advocada i defensora d’aquelles causes que considero justes.

Amb els meus fills, que han nascut aquí, em plantejo moltes coses sobre com viuran el seu creixement i desenvolupament, quines qüestions afrontaran al llarg de la seva vida. Vull obrir el camí perquè es comparteixin històries d’ètnies diferents de la majoria blanca i d’orígens diversos en aquest territori en què vivim. Perquè, al llarg dels darrers anys, especialment amb la maternitat i la criança, m’he adonat que és primordial i essencial el paper dels referents en el nostre camí de creixement, tant personal com professional.