Migrar pot ser un acte de supervivència. Aquesta història narra un viatge iniciat per fugir de la violència i arribar a una identitat viscuda amb plenitud. Entre cicatrius visibles i ferides invisibles, aquest relat parla del cos com a primer territori de lluita, de la resistència quotidiana i del dret fonamental a viure sense por. És la veu d’una dona trans que va haver de marxar per continuar viva i que avui habita, per fi, la pau amb ella mateixa

El meu cos és la prova d’una vida que no ha estat fàcil, però també és l’emblema d’una victòria

Tots portem a les maletes no només els objectes que decidim endur-nos, sinó també els records, els anhels i les ferides que ens acompanyaran durant el viatge. Marxar no sempre és un acte de voluntat; a vegades és una necessitat de fugir cap a una nova versió de nosaltres mateixes. Quan vas deixar Mèxic, què et va impulsar a emprendre aquest viatge?

Vinc de Mèxic, un país ple de cultura i tradicions. Vaig començar el meu viatge als 31 anys, en un moment de gran transformació. El que em va impulsar va ser el desig de ser qui realment soc, de deixar enrere la por i la violència. L’objecte que em va acompanyar en aquesta partida va ser la fotografia dels meus pares, que havien mort anys enrere i que representen la meva esperança, simbolitzada en una maleta que contenia trenta-sis quilos de la meva vida, dels meus somnis i d’un passat que necessitava deixar enrere.

En cada comiat no només deixem persones, sinó també llocs que ens han modelat, sabors que ens han nodrit i costums que ens han definit. I encara que puguem recrear aquestes costums en terres noves, res no té el mateix gust quan està lluny de l’arrel. En marxar, com vas afrontar deixar enrere allò que estimaves?

Vaig deixar enrere la meva família escollida, les meves germanes que no comparteixen la meva sang però sí el meu sosteniment emocional, i una cultura rica en costums que em van formar. El menjar de la meva terra, ple de sabors familiars, i les tradicions que sempre vaig estimar també van quedar enrere. Per més que aquí trobi els ingredients, el menjar del meu lloc d’origen no té el mateix gust.

El cos és el primer testimoni de les nostres lluites. Cada cicatriu, visible o invisible, és un recordatori dels moments en què ens hem defensat del món o de nosaltres mateixes. La transformació física pot ser dolorosa, però també és un camí cap a l’autenticitat. Com reflecteixen les cicatrius del teu cos —físiques i emocionals— la lluita que has lliurat per ser fidel a tu mateixa?

El meu cos porta les marques d’aquest viatge: cicatrius visibles de les lluites que vaig afrontar, inclosos cops de matxet i ferides al cor. També hi ha les cicatrius invisibles de les meves batalles emocionals. He canviat molt des que me’n vaig anar, tant per fora com per dins. El tall i el color dels meus cabells reflecteixen la meva transició, i la manera de vestir ha evolucionat per expressar el meu jo veritable.

El meu cos va ser el primer a migrar: jo vaig arribar en un cos de nen. La meva mare deia que «quan Déu m’estava creant, li van trucar per telèfon, es va equivocar i em va posar una cosa que no tocava». Des dels quatre anys vaig tenir clar que la meva ment deia una cosa i el meu cos una altra. Sempre he migrat per trobar el meu lloc. He transitat d’un lloc a un altre, he recollit experiències i, quan he pogut canviar la meva identitat, he tingut clar que Déu ha estat al meu costat.

He migrat moltes vegades, no només d’un lloc a un altre, sinó també d’una versió de mi mateixa a una altra. El meu cabell, la meva manera de caminar, la meva vestimenta: tot ha canviat. No són gestos estètics, són declaracions de llibertat, afirmació i resistència.

Avui, el meu cos és la prova d’una vida que no ha estat fàcil, però també és l’emblema d’una victòria. He deixat enrere l’infern de viure en una pell que no em pertanyia. Les cicatrius invisibles expliquen la meva veritable història de supervivència.

Les tempestes posen a prova la nostra persistència. Quina va ser la tempesta més ferotge que vas haver d’afrontar?

El més difícil va ser el temor al rebuig i a la violència. Vaig estar a punt de perdre la vida. Vaig sobreviure perquè el meu far va ser la determinació de continuar viva i buscar justícia.

Al llarg del viatge he trobat aliats i enemics. La meva mare, també la meva millor amiga, va ser una font de força. També vaig aprendre a defensar-me amb la meva veu i el coneixement legal.

Vaig patir violència fins i tot en centres d’acollida, però també vaig trobar una companya indígena de Chiapas amb qui vaig poder reconstruir la meva ànima.

He rebut moltes advertències: «No ho aconseguiràs». Però jo em repetia que mereixia ser feliç.

El meu somni va canviar: el primer va ser seguir viva més enllà dels trenta-cinc anys. Avui, viure ja és un triomf.

Els meus superpoders són la determinació i el coratge. Això m’ha permès seguir endavant.

Una de les experiències més impactants va ser l’intent de feminicidi que gairebé em va costar la vida. Després de deu hores de cirurgia i tres aturades cardíaques, vaig sobreviure.

Si la meva història fos una odissea, m’agradaria que diguessin que vaig ser una guerrera, una activista que no es va rendir i que va lluitar per la justícia. Viure a l’exili és salvar la meva vida. Avui torno a començar, amb pau. I ara, viure.