Marxar no sempre és una elecció, sinó un acte de supervivència. Quan la por i la violència truquen a la porta, protegir allò que més estimem esdevé l’única prioritat. Aquesta història neix a les planes veneçolanes i recorre el camí d’un exili forçat, marcat per l’amor matern, la fe i la determinació de començar de nou en un territori desconegut.

En cada tempesta he trobat una llum, un far que m’ha guiat: la meva fe, l’amor per les meves filles.

De vegades, el port d’origen no és només un lloc físic; també és el moment en què la por i la incertesa ens obliguen a marxar, deixant enrere allò que més valorem per protegir el que més estimem. Què vas sentir quan vas prendre la decisió de deixar Veneçuela?

Vinc de les planes veneçolanes, on havia construït una vida com a professora de química. Compartia amb els meus estudiants no només coneixement, sinó també la passió per una vida millor. Tanmateix, les ombres de la violència i la inseguretat van caure sobre la nostra llar. El llegat del meu avi, un valent canari que va construir la seva riquesa des de zero, ens va posar en el punt de mira de persones que volien aprofitar el caos per apropiar-se del treball dels altres. Les terres, vastes i fèrtils, que el meu avi havia treballat amb esforç, eren objecte de cobdícia en temps de convulsió política. Les amenaces es van tornar personals i un dia el destí va trucar a la nostra porta amb notícies alarmants: dos antics estudiants ens van avisar, per estima a la seva professora:
—«Hi ha una ordre de segrestar la teva filla i la teva neboda».

En menys de dues setmanes, amb el cor encongit però amb una determinació ferma, vam organitzar la seva sortida cap a Madrid. Un salt impulsat per l’amor i l’instint de protecció.

Soc una dona valenta i resolutiva. Davant l’amenaça a la meva família, l’únic camí va ser actuar, centrar-me en cada tràmit, en la urgència, en la logística. Després que marxessin la meva filla i la meva neboda, va arribar el moment de començar a sentir la tristesa, la ràbia i la culpa per haver-les deixat durant un temps soles en un territori desconegut.

No sempre és una persona qui es queda esperant; de vegades són els records, els sons i les olors que ens lliguen a la terra que deixem enrere. Encara que marxem, mai no abandonem del tot aquests vincles que ens han donat identitat. Què representa per a tu aquesta “Penèlope”?

Penèlope, en aquest cas, no era una persona, sinó un cúmul de records i connexions emocionals. La família que jo desitjava no es trobava en els llaços de sang, sinó en els amics i mentors que he anat trobant al llarg del camí. Francisco Barros De la Torre, un psicòleg que m’ha guiat des de la infantesa, és el meu mentor i confident, l’àncora emocional que em va preparar per al dolor de la partida i per als canvis que vindrien.

Vaig deixar enrere la calidesa dels menjars veneçolans, l’aroma del cafè acabat de fer i els sons de la música llanera que encara ressonen dins meu. En cada comiat vaig deixar-hi un tros de la meva ànima, però em vaig endur la força dels records i la promesa d’un futur segur per a les meves filles.

El cos reflecteix cada transformació, i no només els canvis físics ens defineixen. A la pell portem inscrites les nostres lluites, i a la carn, les empremtes dels sacrificis i de la fe que ens empeny. Com ha estat la transformació del teu cos com a reflex dels canvis interns que has viscut des que vas deixar casa teva?

Porto un tatuatge a la pell des que visc a la meva nova terra que representa el meu mantra més gran:
«Tot és possible amb fe, esperança i amor; el que resta no importa».
Tinc una fe profunda que Déu és sempre amb mi.

El meu cos ha canviat per guanyar salut; molts quilos se’n van anar juntament amb les migranyes. Una transformació que reflecteix el meu viatge interior, la meva resiliència i la meva capacitat d’adaptar-me per sobreviure.

Les tempestes del viatge no són només externes. Sovint, les lluites més grans són internes i intenten fer trontollar la nostra determinació. Què et va permetre mantenir la fortalesa i trobar la llum enmig de les tempestes que vas afrontar?

Marxar no va ser fàcil. Deixar enrere allò conegut, encara que fos perillós, i llançar-se cap a l’incert requeria un valor immens, però no hi havia altra opció amb una filla ja en camí. Al nou país, les dificultats van continuar. El primer mes, malalta i sense feina, va ser un gran repte; l’adaptació, un procés lent i dolorós. Però mai no em vaig deixar vèncer. La meva fortalesa ha estat posada a prova una vegada i una altra, i en cada tempesta he trobat una llum, un far que m’ha guiat: la meva fe, l’amor per les meves filles i el meu esperit indomable per tirar endavant.

En la teva travessia, com vas identificar els enemics i els aliats de la teva vida?

Els meus enemics no eren només persones, sinó circumstàncies i pors. La violència, la corrupció i la inseguretat van ser els meus grans antagonistes. Però pel camí he trobat aliats valuosos: la meva comunitat escollida, la meva fe i el meu optimisme inquebrantable. També he consolidat la perseverança i la capacitat d’adaptació, que han estat les meves millors armes en aquesta odissea.

Què et va fer ignorar les advertències i les veus del dubte per continuar endavant?

El dubte i la por hi eren: «No podràs, serà difícil». Però també hi havia veus que m’animaven: «El futur és allà, allà tot serà millor». A dins meu sabia que havia de moure’m. No hi havia temps per a vacil·lacions; la seguretat de les meves filles i la meva pròpia pau mental estaven en joc. Em vaig dir que podia fer-ho, que havia de fer-ho.

Com visualitzes la teva vida d’aquí endavant? Quin és aquest destí, la teva Ítaca?

El meu somni era un lloc de pau i seguretat, un futur on les meves filles poguessin créixer sense por. Incloïa crear un negoci propi, començar de zero i construir alguna cosa nova amb les meves pròpies mans. Cada dia, les meves metes m’empenyen cap endavant, cap a un destí millor.

A mesura que afrontem els reptes més grans, sovint descobrim qualitats desconegudes dins nostre, una mena de poder intern que ens impulsa fins i tot en els moments més foscos. En aquest camí, quines habilitats o característiques personals has descobert que t’han sorprès i t’han ajudat a superar els obstacles més durs?

He descobert que tinc superpoders. La meva perseverança, resiliència i optimisme m’han mantingut a flotació en les pitjors circumstàncies. Cada repte m’ha fet més forta, i la meva capacitat de no conformar-me, de ser meticulosa i exigent amb mi mateixa, m’ha permès avançar sense defallir. Sempre hi havia una manera de continuar.

Què has descobert sobre tu mateixa adaptant-te a noves costums i mentalitats, i com t’ha sorprès la força que has trobat en la teva capacitat d’adaptació?

A Tenerife vaig trobar una comunitat de familiars i amics que em van recarregar d’energia i esperança. I mentre pugui tornar a visitar Veneçuela quan els vents canviïn, serà un lloc per recarregar-me i seguir endavant. A Barcelona vaig aprendre que soc capaç d’adaptar-me a noves costums i mentalitats, i vaig descobrir una força interior que no sabia que tenia. Cada dia és una oportunitat per superar-me i demostrar que puc amb tot el que vingui.

De vegades, els moments més significatius s’amaguen en els gestos més quotidians, on una experiència inesperada ens ofereix una nova perspectiva del camí recorregut. En el teu trajecte, hi va haver algun fet aparentment senzill que et revelés un significat més profund del propòsit del teu viatge?

Vaig ser una autèntica heroïna, no només pel que vaig aconseguir, sinó per la manera com vaig viure la meva vida, buscant sempre la llum enmig de les tempestes.